Arquitectura y delicte

Tot delicte està relacionat amb les circumstàncies que envolten a l’individu. L’entorn és un d’aquests factors que hi influeixen. Està clar que viure en un àmbit amable facilita una convivència sense incidències. Però les coses es compliquen quan el que envolta l’individu és un entorn difícil.

Fa anys vaig visitar la presó de Tarragona com a voluntària de Creu Roja. Participava en activitats amb els presos, com projectar pel·lícules o pintar murals. Aquella experiència va canviar la meva manera de pensar. Abans d’entrar en aquest món pensava que “els dolents” serien diferents dels ciutadans que veia passejar pels carrers de Tarragona. Però no és així. Ells caminen pels mateixos carrers que ho fem nosaltres. Simplement, han estat preses de la vida. Han tingut poques oportunitats. Han crescut en un entorn complicat i les seves decisions no han estat les més encertades, cosa que podríem resumir en una expressió més col·loquial: “van tenir mal cap”. I és que en les seves vides les coses es van complicar.

L’Arquitectura defineix els espais, l’entorn que envolta l’individu. Els arquitectes contribuïm, en el millor dels casos, a idear i construir aquest espai que envolta al ciutadà. Com creadors d’aquest espai proper a l’ésser humà tenim una responsabilitat social, política i tècnica. Crec que la nostra arquitectura ha de ser sobretot humana i ha de millorar la vida de la gent. Alejandro Aravena, premi Pritzker d’Arquitectura 2016, afirma que “El desafiament de l’arquitectura és sortir de l’especificitat del problema a la inespecifitat de la pregunta”. És a dir, que l’arquitecte hauria de donar respostes al que interessa a la societat. I és que, de vegades, pequem d’idealistes, per cert, una cosa inherent a la condició humana.
M’agradaria, després d’aquesta introducció, parlar de Camp Clar, un dels barris de Tarragona en el qual es poden identificar alguns dels problemes i circumstàncies que he exposat anteriorment.

El Pla Integral de Camp Clar va tenir una durada de set anys -des del 2005 fins a 2012- i va concloure amb la construcció d’un edifici que pretenia ser emblemàtic: el que es va batejar com Espais de Trobada. No tinc clar si aquest era l’equipament que haguessin triat els veïns d’haver pogut decidir. Tampoc sé si ells volien aquest entorn per viure. Personalment, estic d’acord que fomentar la vida cultural del barri ajuda a enfortir el teixit social. No hi ha la mateixa realitat en un barri perifèric que al centre de la ciutat.

Hauríem de respondre a preguntes com: Qui farà servir aquest espai? Quines són les seves circumstàncies? Què podem fer per millorar la seva realitat? Què és millor, pensar en un edifici emblemàtic -fruit d’un moment polític- o una pista de skate per als joves al barri? Cal reinventar els espais públics de la perifèria. Crec fermament que millorar el seu benestar passa per entendre quina és la seva realitat, en què es basa la seva cultura, també el seu oci. De quina manera podem contribuir per fomentar els bons costums, que n’hi ha. No podem deixar que els espais públics es converteixin en espais amb caràcter residual. Aquests espais han d’estar relacionats amb la forma de vida dels seus habitants i han d’ajudar a millorar-la.

El Pla Integral de Camp Clar tenia una mica d’atípic, ja que la intervenció social tenia pes específic. D’ell va sortir un Pla que dotava de policia per combatre l’absentisme escolar, l’estil Rudy Giuliani i la “tolerància zero”. També se centrava en el fet que hi hagin més programes d’atenció familiar, de promoció de l’esport i de recerca de feina.

Construcció edifici Espais de trobada: 2.881.281,89 €
Millores urbanístiques. 2.184.544,06 €
Acció social, 3.048.802,85 €
Millora de la mobilitat. 6.877.514,84 €

La tolerància zero és un enfocament de política de seguretat ciutadana posada en pràctica a Nova York. Està basada a castigar qualsevol infracció reduint al màxim el temps entre el delicte i la resposta judicial. La tolerància al delicte és zero, de manera que no es tenen en compte circumstàncies atenuants a l’hora de castigar aquests delictes. Es va idear seguint la “teoria de les finestres trencades” que els universitaris James Silson i Georges Kelling van publicar al març de 1982 a The Atlantic Monthly, en un article que defineix quins són els seus principis: “Considerin un edifici amb unes poques finestres trencades. Si les finestres no es reparen, els vàndals tendiran a trencar unes quantes finestres més. Finalment, potser fins irrompin a l’edifici, i si està abandonat, és possible que sigui ocupat per ells o que encenguin focs dins. ”

El que diu la teoria de les finestres trencades és que, si en un edifici apareix una finestra trencada, i no s’arregla aviat, immediatament la resta de finestres acaben sent trencades perquè s’està transmetent un missatge d’abandonament. Això és extrapolable a altres elements, com una paret amb una pintada, una peça de mobiliari urbà destrossat o un solar abandonat. I és que solars amb aspecte desolat hi ha algun a Camp Clar. No dubto de la tasca que es va dur a terme del 2007 al 2012 amb el Pla Integral de Camp Clar, però crec que els esforços en el terreny social van haver d’anar necessàriament acompanyats dels arquitectònics i urbanístics. Segueix sent necessari mantenir i dignificar el parc d’habitatges, els seus espais exteriors i les seves plantes baixes, evitar en la mesura possible les finestres trencades. Una plaça degradada o un solar abandonat són brous de cultiu per al vandalisme i la delinqüència. Ja no parlem dels pisos buits. Cal fer un esforç perquè els barris de Ponent no tinguin finestres trencades, com també cal seguir ajudant a consolidar el teixit social i l’economia de barri.

Al parlar de Camp Clar és inevitable fer-ho de l’Anella dels Jocs del Mediterrani, en plena construcció. Si les finestres trencades transmeten abandonament i donen peu al vandalisme i la delinqüència, un equipament d’aquesta envergadura pot ajudar a reforçar la idea de pertinença al barri dels veïns. Perquè és un equipament que té vocació de ser emblemàtic per a la ciutat de Tarragona, almenys durant la celebració dels Jocs. I és que ja se sap, els equipaments esportius són els santuaris del segle XXI. Per altra banda, tota la inversió que es va fer en mobilitat amb el Pla integral cobra sentit, ja que era el capítol més quantiós en tractar-se d’una infraestructura com l’és la mateixa Anella Mediterrània. Té per tant un abast en l’àmbit de municipi, però caldrà veure com conviurà l’activitat esportiva amb el barri durant i després dels Jocs. Però aquest ja és un altre tema. Mentre hi hagi precarietat laboral al barri o greus problemes socials, de poc serviran els grans santuaris. Serveix tenir un projecte de vida, una família, salut, un sostre on viure i amics. L’acumulació de problemes porta al que deia al principi: que un entorn difícil fa que les coses es compliquin.

 

CRISTINA SÁEZ DE JUAN
ARQUITECTA
TARRAGONA

Sigues el primer a comentar

Deixa el teu comentari

El teu email no es publicarà.


*