Es pot prevenir l’imprevisible? Mai passa l’imprevist, passa el que no s’ha pensat

A un hospital, una doctora apunyala a diversos dels seus pacients, matant a tres d’ells i deixant altres tants ferits greus. En Benicàssim, el cambrer li talla el coll a un client que esmorzava a la terrassa. En Guadarrama, mata la seva germana a ganivetades i ataca la seva mare i al seu cunyat. En Gavà, a la província de Barcelona, en un cas més recent, un veterinari dispara amb un fusell a dos policies municipals, matant a un d’ells i ferint greument a l’altre. I, el més recent, un individu amb antecedents que molestava els clients d’un bar, apunyala al coll un policia local, que mor dessagnat a Madrid

Els autors d’aquests fets tenen perfils d’allò més variat: poden ser menors o majors, homes o dones, i exercir qualsevol professió o ofici. També hi ha varietat pel que fa als llocs: un hospital, una cafeteria o un tanatori.

Sobre els seus comportaments, indiciàriament i sense pretendre un diagnòstic de certesa, semblen orientar un trastorn psicòtic breu o brot psicòtic, trastorn mental transitori per al codi penal, o l’espasme de violència assassina d’un eixelebrat/a.

Quin és l’origen d’aquests comportaments?

Alguns d’aquests comportaments s’originen en històries clíniques relacionades amb diagnòstics de malalties mentals com el trastorn bipolar o l’esquizofrènia.

Uns “debuten per la porta gran” en aquests comportaments, sigui per una ingesta de drogues (de les que ara es despatxen com les barres de pa), sigui per un fracàs sentimental o per necessitats econòmiques que els porten a la desesperació en forma d’una explosió d’ira.

En altres casos, perquè apareix aquest costat fosc de la condició humana, la maldat amb majúscules i en la seva màxima expressió. I tots desemboquen en l’aparició de forma sobtada, i comportament extrem de violència, que la psiquiatria despatxa en moltes ocasions com un Brot Psicòtic.

¿Aquests brots psicòtics, són sempre violents?

Doncs no, no sempre hi ha violència en aquests brots. Però si apareix “hi ha per a tots” fins i tot per a ells mateixos, ja que un percentatge pot derivar en l’autolesió o la forma més extrema i antinatural d’agressivitat: el suïcidi.

L’agressivitat cap als altres pot mostrar-se en un “repertori” variat, des de l’atac amb un bat de beisbol, despatxant a patacades contra el respectable; tallant-li el coll al proïsme -que sol ser el més pròxim-, disparant amb una ballesta o embolicant-a trets amb el seu rifle de caça. En resum, són un perill per a ells, però també per als altres.

Quins signes i símptomes es manifesten en aquests comportaments extrems?

La formació, juntament amb la informació mèdica i policial sobre aquest tipus de serveis, és imprescindible per poder aplicar el procediment d’actuació més indicat. Des de la dificultat que representa convertir-se en segons en un improvisat psiquiatre i amb independència de quin sigui l’origen d’aquests comportaments, el que ha de quedar clar és que s’ha de classificar aquest servei com una emergència mèdica, i avisar els serveis sanitaris.

Durant aquests brots es donen dos símptomes principals: les al·lucinacions (visuals, auditives, tàctils i fins i tot olfactives) i els deliris. Es completen amb dos més, un llenguatge desorganitzat i uns comportaments extravagants. La percepció de la realitat es troba tan alterada, que són incapaços de reconèixer a pares, familiars, amics, coneguts i “saludats”.

La seva agressivitat pot anar des de moviments absurds, per trobar-se perduts i desorientats, fins a la gran agitació psicomotriu generada per un sentiment de terror i creure’s agredits. Hi ha, per tant, una ruptura completa amb la realitat, transformant l’agressivitat en una violència desproporcionada i gratuïta.

L’elevació de la seva veu, el seu llenguatge repetitiu, són un símptoma més d’aquesta pèrdua i control sobre el seu pensament i conducta.

A Gavà …

En l’assassinat d’un policia local de Gavà, el mes passat, el subjecte pot ser que hagués consumit una elevada quantitat de cocaïna o pastilles. També que presentés algun tipus de delirium. Potser passava la “línia vermella” de desconnexió amb la realitat, i en el seu temporal bogeria no veiés ni sentís als policies. En el seu món, ell es trobava en un escenari de guerra, amb el seu attrezzo bèl·lic, roba negra, amb la gorra, botes de camuflatge, i un impressionant -i letal- rifle de caça. Però la seva bogeria temporal no li va impedir apuntar, disparar, municionar, i tornar a disparar en diverses ocasions, amb la intenció de matar dues persones que no coneixia i després de deixar-les greument ferides, fugir conduint el seu vehicle de tornada a casa.

En tot cas, serà el tribunal qui decideixi quina és la veritat judicial. Ja se sap que “en Cel mana Déu i a la Terra els jutges”.

La veritat objectiva ja la sabem: l’atemptat de Gavà i dos assassinats de semblant format. Si s’obre el ventall de les hipòtesis sobre la motivació d’aquest subjecte, aquestes poden anar des d’una primitiva venjança, fins a una elaborada revenja.

En un altre moment tractarem sobre els protocols policials i els procediments d’actuació que s’han d’aplicar en aquestes situacions, que desborden el raonablement previsible.

Per finalitzar, tot el nostre reconeixement per al sergent Antonio López Álvarez de la Policia Municipal de Gavà. El sergent no va triar ser un heroi, el que sí que va fer amb el seu sacrifici és salvar la vida d’altres ciutadans.

 

Rafael Castro Torres

és Llicenciat en Criminologia i Secretari PRL .AUGC Màlaga

Sigues el primer a comentar

Deixa el teu comentari

El teu email no es publicarà.


*