Quaranta anys de l’evasió més gran de reclusos a Espanya: “La fugida dels 45” a la Model

Juan Diego Redondo, 'Dieguito el malo' va ser l'ideòleg del tunel que donava a les clavegueres de Barcelona

Enceneu les torxes! Tots a córrer! Som lliureeees! Les tapes de les clavegueres del carrer Rosselló de Barcelona van començar a aixecar-se impulsades per braços. Els conductors es van veure obligats a frenar per esquivar aquell insòlit espectacle de gent sortint del subsòl. Tota la zona propera a l’estació de Sants es va veure sacsejada per una allau de presos corrent. A l’interior de la Presó Model més de sis-cents reclusos esperaven el seu torn per sortir per aquella ratera, però al final només ho van aconseguir 45. Era el 2 de juny de 1978. El mateix dia que enterraven a Santiago Bernabeu.

Avui dia, la majoria ha mort víctima de la droga o la sida. A la premsa de l’endemà s’esmentava el cop donat a les institucions penitenciàries, El País, ABC o La Vanguardia publicaven un discret article en portada, però en un apartat d’alguns mitjans s’intentava mitigar la fugida: “Cap dels membres dels Joglars s’ha evadit”.

La major fugida a Espanya

Juan Diego Redondo ja ha mort. Però no sé si dir que estic content d’haver parlat amb ell. En el món de la delinqüència era conegut com a “Dieguito el dolent”. Va ser el més gran “fuguista” de tot l’Estat, des dels sis anys -explicava-, i sempre va dir que ell sortia de presó quan volia. De fet, va estar trenta anys a la presó i va protagonitzar trenta fuites. Ell va ser qui va enginyar l’evasió més gran de tots els temps al nostre país a través d’un túnel de 18 metres sota la presó Model de Barcelona. Quinze dies de treballs intensos que no van ser advertits pels funcionaris, ni per la policia. El túnel tenia ventiladors, música!, llum elèctrica i estava apuntalat. Una obra d’enginyeria que es va mantenir sota un secret aclaparador, gràcies al fet que es va construir sota el forat d’un ascensor inutilitzat en la infermeria de la presó Model. Aquesta macrofugida va comptar amb una organització perfecta. Un equip d’informació, un altre per buscar eines, els que cavaven, els que preparaven la roba neta als treballadors, els vigilants i fins a cinc capitostos que duien a terme judicis a qui “s’havia anat de la llengua” o posaven en perill el pla. Diego va ser metrallat dies després de la fugida per la Guàrdia Civil a Castelldefels (Barcelona) i va estar clínicament mort. Va ser indultat en 1994 per aquest fet.

L’entrevista a “Dieguito

Quatre de la tarda, fa set hores que espero, des de dos quarts del matí. Fa una calor infernal a Can Brians, presó propera a Martorell, a Barcelona. Fa set hores que espero, alguna cosa no ha va bé. Avui no sóc periodista, sóc simplement el Moisès, un amic (fictici) del Diego. Estic amarat de suor, envoltat de nens que ploren, gruixudes portes i esposes amb cares de circumstàncies. Les portes de ferro i vidre s’obren mecànicament. Estic nerviós. Una monja m’ha ajudat a entrevistar Juan Diego Redondo Puerta. Hem simulat que sóc amic del reclús, però mai el vaig veure.

Per fi em porten a una espècie de cabina amb un vidre. He hagut de deixar-ho tot en una taquilla, no porto ni bolígraf, ni llibreta, no em deixen. He de memoritzar l’entrevista. Al minut apareix darrere del vidre un home somrient, inquiet, nerviós i estranyat que un periodista hagi aconseguit arribar-hi. Està ple de cicatrius. S’aixeca la camisa i és un autèntic colador. En veure el seu ventre, es detecten més de set melics. Són trets. L’acompanyen tatuatges i pèl llarg que li dóna un estrany aspecte, com de pel·lícula d’indis americans. És “Dieguito el malo” l’home que va arribar a donar ordres a la pràctica totalitat dels presos d’Espanya i va ser l’executor de la fugida més espectacular que es coneix. Diu: “Vaig ser el número 1” i afegeix una frase que no entenc: “comandament sobre comandament”. Ha de cridar perquè ho senti. “Em queda poc més d’un any per sortir, ara no vaig a escapar-me, però, si em quedessin deu anys, ho faria. Ho aconseguiria, sense dubtar-ho un instant”.

És un home amigable, però fa por. Assegura que pot sortir d’una presó quan ell vulgui. La meva cara d’escepticisme, injustificada ja que sí que és veritat que ha protagonitzat desenes de fuites, li fa arrencar: “Ja ho he dit a un responsable de la presó: si hagués volgut fugar-me ja ho haguera fet”. Ha sonat el timbre. S’ha acabat el meu temps. Apareix un funcionari que li diu que prou. Torno a la llibertat, però trigaré dies a oblidar la sensació d’haver estat un dia a la presó. Dieguito va morir després que el visités a la presó. L’últim que vaig llegir d’ell era a ABC: Escriu un llibre, surt a la tele, es fuga de la presó i atraca un supermercat.

(Continuarà en un segon lliurament)