La proliferació de sèries de televisió que mostren presumptes tècniques forenses en la investigació criminal ha aixecat no poques queixes i susceptibilitats entre professionals dels cossos de seguretat i de la Justícia. El problema radica en el fet que hi ha víctimes a la «vida real» que confien a cegues en el que «han vist a la televisió». Recordem que una prova d’ADN no necessitarà més de deu minuts per saber-se en el món de la ficció, quan en la realitat en alguns casos es pot superar la setmana i fins i tot mesos. Tenim un cas clar en els nostres dies amb les proves biològiques del pintor Dalí, que coneixerem al setembre. Per a alguns, els casos s’han de resoldre en els 45 minuts que dura un capítol de CSI o Bones.
Mentre alguns aixequen la veu en contra, com és el cas d’alguns fiscals del Regne Unit, altres consideren que és beneficiós que el ciutadà conegui com s’arriba a la solució d’un cas, encara que sigui a una altra velocitat.
D’una banda, alguns professionals de la justícia i l’ordre públic consideren que la televisió ofereix una imatge distorsionada de la realitat. Encara que realment més que parlar de precisió en la investigació científica, hauríem de parlar tan sols de velocitats en l’obtenció de resultats, ja que, a grans trets, els productors s’assessoren amb experts.
Altres pensen que ensenyar al delinqüent les tècniques que s’utilitzen -encara que sigui de forma novel·lada- és fer que tingui tants coneixements com el mateix policia.
En la mateixa línia es troben els que considera que dir-li al delinqüent amb quines armes científiques se’l combat farà que cessi en el seu afany de cometre un delicte. Seria alguna cosa així com dir-li: «No cometis delictes, que tenim múltiples maneres de descobrir-te». De fet, en la totalitat de la ficció, el «dolent» acaba emmanillat.
Però anem a la realitat. La Policia Científica no disposava de suficients mitjans per acabar amb la «llista d’espera» de proves d’ADN fa pocs anys i per aquest motiu es demoraven durant mesos les resolucions. Ara fa deu anys que vaig visitar la Comissaria General de la Policia Científica del Cuerpo Nacional de Policia, a Canillas, a Madrid. En aquell temps José Andradas, cap del departament d’ADN, ja expressava la seva preocupació per la gran acumulació de proves que havien d’analitzar i que retardaven més de quatre mesos els resultats.
Els meteòrics resultats d’ADN
És d’esperar que la víctima d’un crim que ha vist per televisió aquests meteòrics resultats -que s’obtenen en poc més d’unes hores- cregui que la resolució del seu cas ha d’anar a aquesta velocitat. A continuació, vénen les crítiques per la presumpta falta d’efectivitat o l'»abandó del meu cas», perquè, en la realitat, un cas pot retardar considerablement en funció de les disponibilitats de material i personal del cos encarregat del cas. D’aquesta manera, tenim a un ciutadà que considera que la investigació policial és incompetent, sense saber que una prova d’ADN mitocondrial pot trigar com a mínim una setmana. Ja no parlarem de la «selecció» que s’ha de realitzar per no passar pel laboratori biològic totes les proves de tots els casos coneguts. És evident que no compensa dur a terme proves d’ADN en petits robatoris que, si bé es solucionarien amb més agilitat, acabarien enfonsant el pressupost d’Interior i col·lapsant els laboratoris.
Vaig quedar sorprès quan es va produir el cas Bretón, a Còrdova. No era tan sols per la presumpta mort de dos nens, sinó pel nivell de coneixements forenses que la televisió atorgava al presumpte assassí. És probable que el detingut sabés que cremant les restes dels seus fills a més de 800 graus eliminaria la possibilitat que s’analitzés l’ADN? On va poder aprendre aquest concepte biològic-policial? Ho va aprendre en alguna sèrie televisiva? A això em refereixo amb el titular d’aquest article.
Va sonar el meu telèfon el matí d’un diumenge. Era Isabel Gemio, que em cridava des dels estudis d’Onda Cero a Madrid. El tema en qüestió era preguntar-me per la investigació de l’incendi de la Torre Widsor de la capital d’Espanya. Segons ella, existia una fotografia de dos presumptes autors de l’incendi presa a la llunyania i que reflectia una finestra on es podien veure dues siluetes mentre l’edifici estava en flames. El recordaran. Isabel podria haver estat una altra de les espectadores del CSI del productor Buckheimer, és a dir, el de Las Vegas, ja que tenia la certesa que si aquesta foto s’il·luminava per ordinador, i s’ampliava, arribaríem a veure la cara dels piròmans que apareixien en una finestra durant l’incendi.
Però, de nou, la realitat ens diu que els milers de píxels que componen una imatge, per dir-ho d’una forma molt simple, «són els que són». És a dir que una ampliació no portaria a res més a veure una taca borrós ple de punts negres. Però, és clar, el nostre televisiu Grissom i els seus ajudants sí que són capaços de fer ampliacions que permeten veure una mosca en una imatge presa a dos-cents metres. I això és el que pensen molts dels que jutgen a la Policia espanyola.
Particularment sóc de l’opinió que cal que el delinqüent conegui fins a quin punt pot ser descobert, encara que això comporti il·lustrar perquè posi el marxa el conegut «feta la llei, feta la trampa». Un bon exemple: quan es van llançar al mercat els sistemes antirobatoris electrònics dels moderns cotxes alguns pensaven que els que utilitzaven rossinyols i feien el «pont» s’havien de jubilar-se. Doncs no: el que van fer va ser adaptar-se per burlar les noves tècniques, ja que, com podrem comprovar encara avui, es roben vehicles d’alta gamma per molta tecnologia i electrònica que incorporin.
I vostès? Què opinen sobre la divulgació de les tècniques policials? Estem creant delinqüents sofisticats i més preparats que els d’abans? Els animo que deixin la seva opinió.
Moisès Peñalver
Criminalista forense, escriptor i periodista.
