- La DGT espanta de nou - 5 de diciembre de 2018
- La DGT asusta de nuevo - 5 de diciembre de 2018
- Gracias, Noa - 6 de septiembre de 2018
El món es va estremir la primavera de 1977. Més de mig miler de passatgers van deixar les seves vides en una pista de l’aeroport de Los Rodeos, a Tenerife, després que dos avions xoquessin entre si. Trist, molt trist. Un any després, tornàvem a veure al Telediario imatges horribles sobre carbonitzats en un càmping de Sant Carles de la Ràpita. Un camió cisterna va esclatar en una carretera propera. En aquesta ocasió van ser 217 morts. Aquestes dues tragèdies van servir per reflexionar sobre les mesures de seguretat aeroportuàries i la conveniència que les mercaderies perilloses circulessin per nuclis poblats. Calia evitar de totes totes que això tornés a passar.
Durant aquests dos anys – 1977 i 1978- van morir a les carreteres espanyoles deu mil persones. El posaré en xifres també: 10.000. Però allò no va sortir a la BBC, ni a la CNN, ni en cap cadena amb sigles. Era, ja tots ho esperàvem, l’informe anual de la DGT sobre els morts a la carretera que Matías Prats relatava mentre preníem la sopa a casa i demanàvem al nostre fill que ens passés el pa. Ens havíem acostumat a viure amb un drama social que únicament ens afectava si la víctima era de la nostra família, o un veí o un amic. Llavors, en l’enterrament, passàvem uns minuts compungits i pensant que el destí s’havia acarnissat amb el pobre de Pepe. Però no era el destí, ni res celestial o esotèric. La culpa, ho sento, era d’en Pep.
Considerem que les morts a la carretera eren alguna cosa atzarosa i lògica que venia amb la modernitat del somni americà de tenir cotxe. El risc era el preu de no haver d’anar a la parada del bus o a l’estació de tren. La mort a la carretera havia de considerar com un impost diví derivat de tenir un país amb un parc mòbil en continu desenvolupament. Per cert, mai vaig saber per què van batejar amb la paraula «parc» a una cosa tan poc verd.
Han passat quaranta anys. Aquests dies he menjat acompanyat de les notícies televisives i la campanya de la Direcció General de Trànsit t’instrueix sobre el que et passarà si tens un accident. El primer que he fet, com molts de vostès, és pensar que s’han passat de frenada. I mai millor dit. Però, poc després he reflexionat, he arribat a la conclusió que necessitem que ens recordin al pobre de Pepe, el nostre veí, a la mort davant del volant i al fet que ens oblidem del maleït mòbil. Ja, ja sé, ho fem tots, jo també. No hem après a desconnectar del dispositiu on tenim tota la nostra vida. Quedar-uns minuts sense saber res del món és com si ens arrenquessin el cor. Però això, precisament, és el que ens trauran si som donants després de l’accident que, si no es pren alguna mesura, ens acabarà passant. No parlo de multes i enduriment de penes o augment de policies a les carreteres, em refereixo a alguna solució tecnològica que impedeixi que puguem utilitzar el mòbil quan conduïm.
La societat britànica, finlandesa o sueca ha presumit d’unes estadístiques d’accidentalitat molt més moderada que la nostra. Ens hauríem de preguntar per què. Què té un conductor de Southampton que no tingui algú de Còrdova o Tarragona? Diguin-ho vostès mateixos. Potser té alguna cosa a veure amb què hi ha països on els instructors de les autoescoles no són experts enginyers que t’ensenyen a gestionar el fre i el volant, sinó psicòlegs. Ensenyar responsabilitat i conscienciar a l’aspirant del respecte a la carretera és tan important com ensenyar-li a posar l’intermitent. Sí, ja sé que alguns no saben ni com es diu això. Són els mateixos que escriuen un missatge a WhatsApp mentre condueixen pel carril del centre de l’autopista i que seran, ho sento, el proper Pepe.
