Vist per a sentència: aquella cafeteria del carrer Gènova perdrà facturació

Foto: Moisés Peñalver

Moisès Peñalver / Madrid

S’ha acabat. El macrojudici del Procés ja només existirà en els llibres d’història. “Vist per sentència”, acaba de dir el president Marchena. Aquell matí de febrer vaig anar il·lusionat a viure un tros de la història i per això no em va importar haver de saltar diversos controls policials repartits per diferents cantonades fins arribar a una porteta per on s’entrava al gran edifici del Tribunal Suprem. Crec que el meu carnet de periodista està desgastat de ficar-lo i treure’l tantes vegades en els dos dies que vaig passejar per allà. Una curiosa paradoxa: s’entrava per una petita porta lateral per arribar fins a la més gran de les sales de vistes del país. També em va sorprendre que dones d’avançada edat passegessin amb el seu gosset per aquella zona ocupada per la policia com a “Pedro por su casa”, mentre els “visitants” anàvem controlats com guantanameros.

Em vaig emocionar quan vaig entrar a la sala. No només per veure als presos, aquelles cares que feia mesos o anys que només les coneixíem per fotos d’arxiu, sinó per la solemnitat del lloc. Alguna vegada vaig dir jocós que no calia que portessin perruca, com els jutges anglosaxons, perquè l’entorn ja era una bona “perruca”.

Aquest és un article d’opinió i com a tal, diré el que sento, sense por de la crítica, que n’hi ha, digui el que digui, perquè els dos bàndols segueixen actius en les trinxeres. Esperava menys de les defenses, la veritat. Però els tres primers informes em van semblar valents i sense aquest llenguatge enrevessat que utilitzen els juristes. És a dir, que l’entenia tothom. D’això es tracta que s’entengui a tot el món, especialment a Estrasburg. Van del Eynde és divertit per la seva serietat. Va ser contundent i crec que es va desfogar a gust. Melero i Pina van donar una bona lliçó de toreig amb els seus “forts-fluixos” a la fiscalia. Brillants en l’informe, però mentiders, venia a dir.

Les últimes paraules dels processats feien por. Ja saben allò que diuen que cinc minuts d’acalorament poden engegar a rodar una estratègia de defensa construïda durant dos anys. Però va sortir bé. Emoció, lliçons de democràcia, lliçons de Junqueras, estirades d’orelles, resignació, orgull de país … va haver de tot en aquestes paraules. Repassem una mica:

Junqueras: Qualsevol polític, com qualsevol persona comet errors, però sempre he evitat aquesta política, aquesta mala política que nega el diàleg, la negociació i l’acord. I que entenc que els ha traspassat a vostès la responsabilitat de dictar sentència. Crec sincerament que el millor per a tothom, per a Catalunya, per a Espanya, per a Europa, per a tots … seria tornar la qüestió al terreny de la política, de la bona política, d’on mai hauria d’haver sortit.

Turull: L’1-O no hi havia masses, ni muralles humanes ni resistència activa.

Mundó: Traslladar els temes polítics als tribunals fan un flac favor a la política i en res ajuda a la justícia.

Borràs: Haurien de tenir en compte que vindran nous polítics i que l’anhel de decidir el futur continuarà.

Vila: Enlloc estava escrit que el Procés acabaria com el 27 d’octubre

Forcadell: Estic sent jutjada per la meva trajectòria política i no pels fets

Bassa: Les generacions que vénen depenen de la sentència, pot ser el principi d’una solució per a molta gent

Sànchez: El tribunal té la responsabilitat de no agreujar la crisi política ”

Rull: Els febles imposen, mentre que els forts pacten. No hi ha prou presons per tancar l’anhel i la llibertat d’un poble.

Forn: Si avui estem aquí és pel fracàs de la política i com a càstig pel desafiament polític que va ser el referèndum

Cuixart: Tenim el dret de seguir protestant. D’aquest judici depèn la qualitat democràtica de l’Estat.

Bé, senyors, això s’ha acabat. Suposo que aquesta cafeteria del carrer Gènova on tots esmorzaven (esmorzàvem) perdrà molta facturació, però espero que augmenti els seus resultats un altre establiment. Es diu democràcia.

Port de Tarragona