L’advocacia, una professió en part nacionalitzada

Paco Zapater

Latest posts by Paco Zapater (see all)

La justícia gratuïta és un dret que tenen els ciutadans d’aquest país amb ingressos no superiors a 1.800 euros al mes o, el que és el mateix, el doble del salari mínim interprofessional. S’evita així la indefensió del ciutadà sense mitjans per litigar, doncs se li col·loca en un pla d’igualtat -en la seva vessant d’igualtat d’armes- amb el seu adversari processal. El servei el presten els advocats d’ofici -una mica més de quaranta mil-, que reben de l’Estat una mòdica quantitat per la seva feina. També els procuradors fan torn d’ofici.

Cal descobrir-se davant el Govern -el de Felipe González- que el 1996 va fixar aquest sostre de 1.800 euros d’ingressos al mes per tenir justícia gratuïta. ¡De chapeau! Es buscava un servei de fort contingut social i pels advocats es va assumir de bon grat. I és que abans que advocats som ciutadans, i ens alegra que tots, rics i pobres, tinguin accés a la justícia en condicions d’igualtat. Es dóna la circumstància, però, que la major part dels ciutadans d’aquest país tenen uns ingressos que no superen aquesta quantitat. El que implica, de facto, que la majoria dels ciutadans tenen dret a justícia gratuïta.

Segons informe de l’Observatorio de la Justicia Gratuita del Consejo General de la Abogacía Española,  durant l’any 2018 el nombre d’advocats que es van dedicar a la justícia gratuïta a Espanya va ser de 41.130, és a dir, un de cada tres. Van atendre 1.890.250 assumptes i l’Estat els va pagar 249 milions d’euros, fet que suposa una retribució mitjana per expedient de 142,29 euros bruts. D’aquí el lletrat de descomptar el cost de totes les infraestructures que necessita per a l’exercici de la professió (lloguer -o hipoteca del despatx, secretària, mobiliari …), material (paper, fotocòpies …), aparells per a facilitar la comunicació (telèfon , fax …) i impostos. I sense comptar el cost indirecte que per a un lletrat suposa la gestió i organització de la justícia gratuïta que realitza el seu col·legi.

Amb aquest escenari, qui hauria de costejar la justícia gratuïta? La resposta sembla òbvia: la societat en el seu conjunt. Però, ¿s’imaginen el cost que tindria per a l’Estat prestar directament el torn d’ofici amb més de 41.000 advocats en nòmina i les corresponents infraestructures? Una xifra marejadora i gairebé inassumible, la veritat.

La realitat és una altra, ja que, com s’ha dit, una part no menor de la càrrega del torn d’ofici la suporten els advocats -i els seus companys d’infern, els procuradors-, que assumeixen la defensa de gairebé dos milions d’usuaris l’any per unes quantitats irrisòries. No cal rumiar gaire per adonar-se que els 142,29 euros de mitjana per cas -i un cas pot durar anys-, moltes vegades no donen ni tan sols per cobrir les despeses, raó per la qual podem concloure que l’advocat – i per extensió el procurador- fa el torn d’ofici pràcticament gratis … o fins i tot perdent diners.

I aquesta càrrega, suportada des de fa dècades, no s’estén en la mateixa mesura a altres col·lectius professionals com a constructors, arquitectes, forners, metges o mestres, tot i que tan important és per al ciutadà l’accés a la justícia, com l’accés a l’habitatge, al pa, a la sanitat o a l’educació. I jo no veig constructors ni arquitectes d’ofici per enlloc. Ni forners. Ni professors. Ni metges.

Vist amb perspectiva històrica cal concloure que el sostre de 1.800 € que va fixar la Llei de Justícia Gratuïta en 1996 va ser, de facto, una nacionalització parcial i encoberta de l’advocacia, sense preu just i sense una indemnització equitativa. Una càrrega de profunditat a la línia de flotació de l’economia dels advocats, ja que es “van treure” del mercat gairebé dos milions d’assumptes -molts dels quals haurien anat a un lletrat particular si el sostre de la gratuïtat no hagués estat tan alt -, i alhora se’ls obliga a defensar-los d’ofici per un preu vil. I no hi va haver protesta. Al contrari, ens situem en la contradicció de defensar i reivindicar aferrissadament els drets dels ciutadans, però fent desistiment dels nostres. A casa del ferrer … I la situació, després de dues dècades llargues, està consolidada.

No critiquem que el dret a la justícia tingui un sostre tan alt. El que ens sembla malament és que aquesta càrrega recaigui sobretot en l’advocat, en lloc de suportar-la la societat en el seu conjunt, i que no hi hagi un gravamen equivalent per a altres professions.

D’altra banda, la gratuïtat de la justícia produeix algun que altre efecte pervers, per abús de dret. Com el ciutadà que la fa servir per reclamar quantitats insignificants i fins i tot inferiors al cost del servei per a l’Estat. O el que demana advocat d’ofici desenes de vegades al llarg de la seva vida. O quan s’empra la gratuïtat per iniciar accions insostenibles per si sona la flauta. I, si no sona, res s’arrisca, doncs paga l’Estat, és a dir, tots. Aquestes conductes són egoistes en la mesura que anteposen el bé particular al general.

Com a premi de consolació, als advocats ens queda presumir que prestem el torn d’ofici com a servei públic a la societat, una funció social que antany, quan el nombre de casos d’ofici era petit, ho fèiem fins i tot de forma gratuïta. A més, és una escola d’aprenentatge, sobretot per als que comencen, i que ajuda una mica a fer bullir l’olla, com diríem en català.

Serveixin aquestes línies com a tema de reflexió per a aquests dies de canícula. I per prendre consciència que un nou oxímoron va néixer amb la Llei de Justícia Gratuïta: l’advocacia com a professió liberal parcialment nacionalitzada.

I així anem.

Port de Tarragona